RECICLANDO LA VIDA

Puede que este sea  el nombre más apropiado para un documental de recicladores. No lo se, no está claro.  Lo que si que sé, es que es el nombre que me gusta. El nombre que me gustaría poner para que lo que el significa fuera verdad.

Este título proviene de la idea de que la pobreza de los recicladores es estructural. Y esto se debe cambiar. 

La situación en que se encuentra la mayoría de esta población es la misma, estas personas se han dedicado a recoger la basura de la calle para separarla y aprovechar  todo lo que tiene valor desde que eran pequeños. Pero no solo eso, en la mayoría de los casos sus padres también se dedicaban a ello y sus abuelos y vecinos y todos aquellos que les rodeaban.

Solo conocen un oficio, solo son expertos en esto, solo conocen esa vida... Es complicado cambiar, es complicado desear aquello que no conoces, y sobretodo si lo que conoces lo conoces des de los 8 años. 

Pude que los padre ya no tengan solución, puede que se dejaran influenciar por el entorno y las circunstancias. Pero puede que sea el momento perfecto de cambiar. Puede que sea el momento perfecto para reciclar todos los productos, para cambiarlos de forma y darles otra oportunidad.

Ellos ya saben lo que es ir a requechar desde pequeños, saben lo mal que se pasa cuando tienes que meterte en una volqueta, saben que la infancia se queda partida. Saben que así solo tienen un futuro y no es el mejor de los futuros para los hijos.

Ahora es la hora, es ahora cuando el gobierno ayuda, es ahora el momento de aprovechar las ayudas, es ahora el momento de llevar los los niños  al  cole, es ahora cuando se debe dar el giro.

Solo si ellos lo comprenden será el momento. Solo si la sociedad recicla y separa, todos los productos tendrán otra utilidad. Y solo si ellos lo asimilan, sus hijos tendrán una vida mejor, con una nueva imagen, útil para la sociedad y con un futuro largo.

Y solo si esto pasa, el título del documental será el acertado. Porque al Reciclar a la Vida (como a todos los productos) se le da otra oportunidad, se la cambia de aspecto, se alarga su utilidad, se le cambia el futuro.

Es el momento de que toda la sociedad apueste por el cambio. Por el reciclaje y por la transformación.

Més tres. Menos tres

Ja ha passat tres mesos des que vaig arribar a Uruguay. Hui és l’equador de la meua estadia(en un principi). Hui és la meitat d’alguna cosa que encara no tinc clara, tampoc tinc clara, si eixa es la meitat realment o si serà un altra. Però per si de cas vaig a celebrar!!

El temps ha passat molt apresa, però és un apresa estrany. Els dies, les setmanes, els mesos han passat volant, però la sensació d’estranyesa és molt més gran. Sembra que fa anys que no veig als meus. Que curiós: ràpid i espai!!

Ara ja estic més que immersa en el projecte. Després d’un llarg període de prepoducció, de búsqueda, de correus que ningú contesta, de bones cares que després acaben en res, i alguna que altra bona persona. Per fi tinc a la meva família de recicladors, la meua perfecta família “pobra” amb els seus tres fills menuts, i el seu barri conflictiu!! Però no només tinc això, tinc a una encantadora família que es preocupa per mi, que m’acull a sa casa, que m’acompanya fins al bus, espera a que passe, i que em tracta com una més (això si, el malnom  de “la española” no hi ha manera de llevar-me’l)

En general, la resta de coses bé. He perdut algun quilet, he fet amics nous, he passejat molt, he tingut dies roïns, i d’altres  molt bons, he ixit, me quedat a casa, he anat al cinema, he estudiat, me avorrit, me divertit... El de sempre “vamos”. Això si, a uns quants quilometres de casa.

Dos coses tinc que destacar. La meva cara blanca al descobrir que la crack de la professora de universitat ( que ho sap tot i és una deessa en la seva matèria) sols té un any més que jo.  QUE COLLONS FAIG JO EN LA MEUA VIDA!!! I lo agradable que és comprovar que com els teus companys de Universitat no hi ha ningú. Que son uns cracks i que treballar en ells és una meravella!!! Sempre havia pensat que l’alumne que ve de fora és qui menys fa al treballs de grup, fins que m’he vist en la situació... Sols explicaré que vaig buscar jo la localització, que vam quedar a la 1, i que fins les 2 no va vindre ningú. La resta la podeu imaginar!!

Ara l’equador ja està passat, que passarà després... no se sap. Ja es vorà.

VAMO ARRIBA ESE FUTURO!!!

Finde de falles, sense falles!!

Era divendres, ja havia passat la primera setmana de classe, i tocava celebrar-ho. La gran pregunta era, amb qui?¿ 

Una miradeta pel gran amic facebook, una visita al mur per veure qui podia estar avorrit, i un comentari a un enllaç, amb vídeo festiu inclòs. Sols calia esperar... Uns segons més tard, ja tenia missatge privat. Concentració en la plaça del costat de ma casa, a favor del Transsexuals, i per la llibertat sexual. Podia ser divertit. Ja tenia plan per a la vesprada i damunt estava molt prop de casa!! PERFECTE

Una vesprada loca, amb una amic loco, un aire pitjor, i rodejada de loques. Podia ser molt divertit!!

Uns cigarrets, unes birretes, i un ron amb miel. Uns coneguts, més alcohol i molt de vent. Un autobús, un llarg viatge i un apartament. Música electro, martini, i una terrassa. Flor, risses i més electro. Conversacions, més risses i "palo santo". Buff... les onze de la nit, Taxi i a casa.

Dissabte, si tenia plan. Dinar en els  de la ORT, els internacionals!! 

No va estar mal, vaig menjar Frankfurts, pizza... i no vaig beure birra. Això si, el tabac fa amics, i no callar ni baix l'aigua també!!

Menjar, parlar, fumar, riure, discutir, buscar a la persona que et pot caure bé, quedar per anar de concert. Tornar a fumar, tornar a discutir sobre l'euro, filosofar sobre el món... tot és fàcil quan ningú te amics!!

I després a casa a descansar, i a les 8 la prèvia per a la nit. Jo, els meus dos segurates, i birretes. Després parc, risses, més amics, i concert de tranqui, i pel mig tot molt divertit i una mica borrós!!

"cállate xe, que quiero ser yo" NAGUAL

El grup va ser una passada, el lloc també i el moment espectacular!!

De allí, a la festa de la ORT en la escuela de Rock, i clar allí hi havia de tot menys Rock!! podem dir que va ser divertit... (millor no mostrar fotos)

Ja pensava que havia passat tot. Diumenge, dia de llit i pel·lícules. I resulta que no, dia de San Patrick!! El centre històric ple de gent i els busos que no passen, però ho tinc prop de casa.

Carrers plens de gent, molta cervesa i altra vegada música electrònica!! buff, no puc més.

El millor va ser trobar-me amb el doble de Yon González, (és el que apareix darrere de la xica de la perruca verda, que és la meua compi de pis) la puta quin tio més guapo. Però a banda de guapo, ho tenia tot. Era un tio simpàtic, tampoc li agradava eixa música i... fins als 12 anys havia viscut en Mallorca, quin mono tenia de tornar a a parlar en valencià. Li vaig pegar una menjada de cap, pobret!! :) així sóc jo, ni guapo ni leches, el que importa es q sàpiga català!!

Fes cas a les mares!!

Les mares sempre tenen raó, parlen del que parlen, sempre tenen raó!! 

Busques qualsevol cosa, elles saben on està. No saps com es cuina alguna cosa, elles saben cuinar-la. No saps on tens el cap, elles te'l troben!! 

En aquest cas en concret, tampoc podia ser diferent....

Pot ser sols veieu uns tampons super originals i divertits. Però jo veig uns tampons de 5 Euros, sense aplicador (no existeixen d'altra manera) i a ma mare dient: compra't una caçoleta, que no saps el que et pots trobar!!

Per què serà, que fem cas quan ja és massa tard?¿

El dia del banc

 Vas al banc, el banc està lluny, camines, arribes i et trobes la porta tancada. Però no passa res, a la porta el trobes amb una de les poques persones que coneixes. T'explica que el banc no obri fins a la 1. I ara que?¿ 

 

El mateix de sempre.... t'acabes indignant per no haver pillat la càmera rèflex i estar pegant una volta per uns parcs xulísims, que no coneixies!!

Primera semana, 2n part!!

La casa, la ciutat, tot és nou!! 

De les coses que més m'agrada, és el centre. Tot ple de cartells, de  tendes, de colors, de gent, de xicotets paradetes de cuir, de menjar... Tots, inviten a entrar, a consumir... Jo, consumisme, poc, però veure els carrers plens de milions de colors, això m'encanta!!

No puc dir que siga el que més m'agrada, ja que encara em queden massa coses per descobrir, i massa llocs, on he anant i me deixat la càmera en casa... PERÒ TORNARÉ!!

En quan a la casa, està en el centre, és colonial, i tinc poca integració social, ja que visc en un espanyol, però MOLA MOLT!! té una terrassa dalt, que és genial, hi ha solet tot el dia, té cadiretes, una tauleta.... és el millor lloc de la casa. Sobretot si considerem que és l'únic lloc de la casa on és pot fumar(ací està mal vist això de fumar!!)

Primera setmana en Uruguay

Ja fa una setmana que sóc ací, i ja puc extraure les primeres impressions i imprecisions. El primer dia va ser tot una mica complicat, tot era nou, i ho anava descobrint poc a poc!! Al arribar al hostel, vaig veure que  la meua habitació es deia: LA VELA PUERCA, pintava bé, res podia eixir malament!!  El problema va arribar després de la dutxa, al descobrir que els endolls no eren com els europeus. Cap problema, preguntat es troba tot, vaig pensar. I clar que es troba tot, però el gran repte era afrontar-se a la dura realitat, la "Ley de la Calle", en quin moment es pot creuar el carrer?¿

                                                                                                                                                                                                                                                                                                        

Em vaig trobar davant del semàfor, i clar, estava en verd. Però en verd per a tots. No sabia que fer!! Em vaig esperar uns segons, i vaig veure una dóna creuar, així que jo darrere. Ací marquen la direcció de la intersecció en la que pots creuar, però també en la que poden creuar els cotxes, és una mica locura. Però ja me ensenyat que el millor és ESPERAR, MIRAR i CÓRRER!!

Bé una vegada, supera la primera fase, tocava fer-se amb un kit de supervivència!!

Ara, tocava anar amunt i avall, per localitzar la universitat, arreglar papers, buscar i trobar pis... Tota una odissea, que sense mapa i sense un traductor pesos-euros, és impossible fer!!

Això sí, que ningú intente vindre a Montevideo i entendre com funcionen el busos(omnibus, com dirien ells) XQ ÉS IMPOSSIBLE!!

Les caminates, són llargues. Tot està massa prop per pillar bus, i però suficient ment lluny, com per a cansar-te!! Bé, açò tampoc importa molt, ja que de camí et trobes cose fabuloses, el problema esq t'enfades amb tu mateix per haver deixat la càmera a casa!!

La fruita es ven al carrer, les mares són joves, la gent passa i et mira, les èpoques conviuen, les races es fusionen, els edificis fan ombra, la brossa no es recicla, la birra es cara, els amics no es troben, les tendes son cares, el marcat és barat, els carrers es trenquen, l'aigua és amb gas, i el menjar..., el menjar és igual.

Una vegada passades totes aquestes primeres impressios. És l'hora de l'adaptació. L'hora de trobar casa, i l'hora de pensar en el projecte!!